sábado, 31 de diciembre de 2011

Se hace camino al andar

Desde hace un tiempo salgo a andar, cada día si puedo y/o el tiempo acompaña. Cinco kilómetros como mínimo, la distancia que hay desde casa hasta la roca en el paseo marítimo y vuelta.

Empecé a andar al escasear el trabajo, para mantener una cierta rutina, hacer ejercicio y escampar la boira. No me gusta correr, me canso, las rodillas acaban doliéndome y no consigo centrar mis pensamientos. Me adapto mejor al paso rápido de quasi-legionario y mis pensamientos fluyen más ordenados.

Y ante el azul del mar, el marrón de la arena, el olor del salitre, el viento en la cara y el sol en la espalda agradezco el tiempo de ocio que la crisis me ha regalado. E invariablemente pienso en aquellos que ya no pueden disfrutar de toda esta maravilla e hincho los pulmones y abro los sentidos para disfrutarla por ellos. Y mi andar se convierte en un peregrinaje recordando los momentos vividos y todo lo que me enseñaron. Hasta que llego a la roca, mi especie de santuario, la toco con las manos y agradezco haberlos conocido.

Hoy mi andar ha sido más pausado, he recordado a los que no están, pero especialmente a los que sí están. A los que forman parte de mi vida de una u otra forma: los que han estado siempre, a veces un poco lejos; los que siguen estando no sabemos por cuánto tiempo; y en especial los últimos que han llegado, ‘virtuales’ y reales, que conforman mi mundo más inmediato, de los que sigo aprendiendo y que me siguen maravillando. Y me siento muy feliz de tener(l)os a mi lado.

Hoy cenaré entre amigos y luego espero salir a bailar. Las endorfinas que la música y la buena compañía producen es el mejor modo que conozco para dar la bienvenida al nuevo año.

Físicamente no estaréis todos, pero os tendré en mi pensamiento.

Feliz año!

6 comentarios:

Pais secret dijo...

Bona entrada d´any Commuter!Desitjo que l´hagis gaudit amb bona companyia.

Jo també sóc de les de pas ràpid, no entenc com poden córrer i patir d´aquella manera! M´aturo sovint a badar i a omplir d´aire els pulmons pausadament per sentir com tot flueix agradablement. Ara he estat uns dies ( un mes bo) sense fer-ho i noto que el cos i la ment m´ho agrairà si hi torno.He de vèncer la mandra i el fred, que m´encongeixen com un caragol.
La meva pedra santuari és un far.

commuter dijo...

A mi també em costa entendre tant patiment, però això m'ho va fer veure d'una forma diferent:

http://www.youtube.com/watch?v=I8JkATz3cIo&feature=related

Potser fins i tot algún dia m'hi dedico...

Em passa com a tu, tinc poca força de voluntat i procuro no estar gaires dies sense sortir perquè si no ja he begut oli!

Tu també tens un santuari? Pensava que era una raresa meva només...

Et desitjo un any ple de felicitat i relats! Un petonet

el paseante dijo...

Jo també camino set kilòmetres cada dia a marxa militar (córrer és de covards) i tinc el meu santuari (el Turó Parc) on acaronar fulles dels arbres el primer dia de l'any: una per cada persona que m'ha acompanyat o m'acompanya en aquesta vida (ja sigui real o virtual). Ja veig que no sóc l'únic "sonat" de per aquí :-) Que tinguis un bon any, Commuter i que la crisi no et permeti passejar massa sovint.

Pais secret dijo...

Hola, acabo de veure el vídeo i...m´has desmuntat un post!!!!
M´ha agradat molt, ara li veig la poètica i l´èpica al fet de córrer i de superar-se, de fer alguna cosa que t´agrada tot i el patiment, la superació,el reconeixement...etc.
És una molt bona troballa.

Ara li hauré de donar la volta a la idea, a veure com m´ho faig...Tot i així no deixa que quan els veig patir d´aquella manera segueixo pensant si realment hi ha necessitat de forçar la màquina, si no n´hi hauria prou amb córrer i suar.
Uf, és difícil trobar el punt just en tot!
Gràcies maca!

commuter dijo...

Doncs m'agrada estar envoltada d'una colla de 'sonats', Paseante! De gent que pensa en els altres i va fluint amb la vida.
Saps? el teu desig s'ha fet realitat i com a mínim aquest mes de gener hauré d'esforçar-me per trobar temps a sortir a caminar... Espero no deixar-ho!
Un petonet!

commuter dijo...

Ooooh! Em sap greu, País!!! Mira que fa ràbia això... Ja tinc ganes de llegir-lo, a veure com te n'has sortit.

Potser la clau del gust per córrer està precisament en la superació. Si no hi ha aquesta ambició és absurd córrer, suar i patir quan caminant pots obtenir els mateixos beneficis, no?
Un altre petonet per a tu!