jueves, 11 de junio de 2015

Timbal blues




Poc a poc, aquesta boira espessa que omple el cap es va esvaint, aquesta pesadesa es va alleugerint, aquest entumiment comença a despertar. Poc a poc començo a aterrar a la nova realitat i a adonar-me, astorada i incrèdula, de fins a quin punt l’esperit SSS havia penetrat el meu jo. Fins a quin punt ser SSS era el que impregnava cada cèl.lula del meu cos, el que traspuava cada porus de la meva pell…

Ara em sento òrfena, i és en aquesta orfandat que me n’adono de com aquest esperit pervivia en la meva essència, moldejava el meu ser i s’ensenyoria de la meva existència. Com una infecció, que comença sense adonar-te’n i es va disseminant lentament, sense provocar símptomes, fins que quan esclata ja és massa tard per posar-hi remei.

Ara, com passa amb tantes coses a la vida, toca tornar a redefinir-se. Ara toca aturar-se i plantejar-se un munt de qüestions: qui soc, com m’ha canviat aquest temps, com vull seguir manifestant-me, quins vull que siguin els meus companys de viatge, en què es transmutarà aquest esperit.

El que va començar com un hobby s’ha acabat convertint en una forma de vida. I ara aquesta vida indefectiblement ha de canviar. Era la meva quotidianitat (‘He was my North, my South, my East and West, my working week and my sunday rest’) i ara caldrà trobar noves formes per donar sortida a aquest jo que ja no és el d’abans, que ja no pot tornar enrere, que no vol tornar a quedar-se estancat, que ha tastat la soltesa i ja no es conforma amb lligams autoimposats.