jueves, 11 de junio de 2015

Timbal blues




Poc a poc, aquesta boira espessa que omple el cap es va esvaint, aquesta pesadesa es va alleugerint, aquest entumiment comença a despertar. Poc a poc començo a aterrar a la nova realitat i a adonar-me, astorada i incrèdula, de fins a quin punt l’esperit SSS havia penetrat el meu jo. Fins a quin punt ser SSS era el que impregnava cada cèl.lula del meu cos, el que traspuava cada porus de la meva pell…

Ara em sento òrfena, i és en aquesta orfandat que me n’adono de com aquest esperit pervivia en la meva essència, moldejava el meu ser i s’ensenyoria de la meva existència. Com una infecció, que comença sense adonar-te’n i es va disseminant lentament, sense provocar símptomes, fins que quan esclata ja és massa tard per posar-hi remei.

Ara, com passa amb tantes coses a la vida, toca tornar a redefinir-se. Ara toca aturar-se i plantejar-se un munt de qüestions: qui soc, com m’ha canviat aquest temps, com vull seguir manifestant-me, quins vull que siguin els meus companys de viatge, en què es transmutarà aquest esperit.

El que va començar com un hobby s’ha acabat convertint en una forma de vida. I ara aquesta vida indefectiblement ha de canviar. Era la meva quotidianitat (‘He was my North, my South, my East and West, my working week and my sunday rest’) i ara caldrà trobar noves formes per donar sortida a aquest jo que ja no és el d’abans, que ja no pot tornar enrere, que no vol tornar a quedar-se estancat, que ha tastat la soltesa i ja no es conforma amb lligams autoimposats.

4 comentarios:

País Secret dijo...

Sempre endavant, sempre.

Molta força per a la nova travessia!

commuter dijo...

Gràcies, País! Tancar una etapa i començar una altra, agraïda per tot l'après i encuriosida pel que vindrà...

el paseante dijo...

La vida ens va canviant, però en nosaltres continua vivint aquell xiquet o xiqueta que ben just sabia altra cosa que jugar i anar a l'escola. Aquell o aquella jove que un dia es va enamorar per primer cop. Aquella persona que es va emancipar sense pensar-hi... I en nosaltres viu aquella persona en què ens convertirem d'aquí a un temps. Sempre som nosaltres, això és el que importa.

commuter dijo...

Paseante, m'has fet recordar una frase que vaig trobar fa moltíssisms anys i que atribuia a Oscar Wilde (pero fa tan temps que ja no sé si la frase és exacta ni si és de Wilde) que diu alguna cosa així: 'Caminamos, indirectamente o al azar, hacia la meta que ya llevábamos oculta dentro' Si, sempre som nosaltres, no cal amoînar-se gaire, tot fluirà com ha de fluir.

M'agrada, que malgrat el temps, seguiu passant per aquí. ;)