Obrint-nos camí, passet a passet, lentament
entre la multitud,
les teves mans guiant suaument les meves espatlles,
el teu cap fregant tímidament el meu cabell,
les meves mans
dissimulant les ganes
jugant fugisserament amb la càmera,
el meu cos prenyat de la teva proximitat,
la meva ment
borratxa de sensacions
mirant d’absorbir com una esponja
la màgia del moment...
agraint a la gentada l’eternitat d’aquell instant
I en sortir de la riuada,
deslligant-nos a poc a poc, lentament,
l’esvaïment de l’encanteri
3 comentarios:
Escolto la música mentre llegeixo... que bonic i que estrany que es desfaci l' encanteri just quan es dispersa la gentada...crec recordar una situació semblant, fa molts , molts anys.
Molts records, se´t troba a faltar!
Si, oi? entre la gentada la proximitat era innòcua, a soles, què hauria volgut dir?
Estic allunyada, però de tant en tant necessito passar a explicar-me i a veure què fa la família...
B7!
M'agrada el video
Publicar un comentario