Hace unos días coincidimos gentes de diferentes disciplinas en un marco incomparable, Vilanova de Sau.
Si ya la zona es mágica de por sí, reencontrar por sorpresa a viejos compañeros hizo que la jornada fuera, además, entrañable, y que rápidamente se estableciese un extraño fluir entre gente diversa.
Aunque la mejor experiencia surgió al atardecer, conduciendo por las sinuosas curvas de la 141d de vuelta a casa, a contrarreloj para que no me pillara la noche ni la tormenta en carretera solitaria.
De repente surgió una imagen más fuerte que mis temores. Llegada a la presa no pude más que parar el coche y bajar a inmortalizar esta vista que estuvo a punto, literalmente, de dejarme sin respiración si no llego a salir de mi ensimismamiento.
Acabó alcanzándome la lluvia, la niebla y la noche, pero el momento valió la pena. Vaya que sí!
4 comentarios:
Sortir de la gran ciutat és començar a entendre quina és l'altra cara de la vida, Commuter. M'alegra que les teves pors claudiquessin davant les teves sensacions.
Ets tot un filòsof, paseante. És cert, la natura ens connecta amb el nostre jo més essencial i ens despulla de l'artificialitat de la vida moderna. I no hi ha por que valgui, per primitiva que sigui, quan una cosa realment s'ho mereix.
Va ser un capvespre màgic!
Una preciositat de foto. Ja tens a la butxaca dues coses importants, el moment precís en el que vas fer la foto ( m´imagino la sensació només de veure-la) i el record gràfic que perdurarà i te´l recordarà en el temps.
Hola Pais! Sí, això no m'ho treu ningú. Però tinc l'espineta clavada de no haver pogut fer més fotos perquè a cada revolt de la carretera apareixia una vista encara més espatarrant!
Publicar un comentario