Lo siento, te ha tocado a ti.
Imaginad un tipo estilo el actor Jordi Díaz, pero más delgado y con el pelo canoso, bien recortadito. Guapito de cara, finito, gafitas con montura de pasta de color amarillo y naranja, tejanos de marca descoloridos en su justo punto, camisa de rayas finas azules y deportivas G-star de piel marrón, anillo de oro.
Un tipo madurito, con aire de intelectual, aseado. Va en el tren leyendo el periódico, luego saca su iPhone, se coloca los auriculares blancos, vuelve a hojear el diario… y me lo veo con sus dos pezuñas apoyadas en el asiento de enfrente. Luego, no contento con eso, coloniza con una pata el asiento contiguo. ¡Qué cool el tipo, por Dios! Nen, que ja ets una mica granadet per aquestes coses! Que no t’ha ensenyat educació la mama?
¿Por qué la gente tiene esa necesidad de ensuciar asientos ajenos? ¿El problema radica en que no los consideran como propios, como así debiera ser? ¡A lo mejor es que también ponen los zapatos encima del sofá de su casa!
Y claro, ya nos hemos acostumbrado a que los niñatos campen por sus respetos, pero lo patético que resulta ver a una señora septuagenaria regordeta y paticorta haciendo esfuerzos porque la puntita de su zapato llegue al asiento de enfrente del autobús es algo que no logro entender. Y que su señor marido septuagenario también. sentado a su lado ni se inmute me deja estupefacta.
Recuerdo hace unos años, cuando empezó la moda de las pezuñas sobre los asientos, a un homeless en los FGC que me dejó alucinada. Iba tan feliz con su carrito de la compra y unas bolsas, leyendo un diario ya pasado de fecha, con las piernas estiradas encima del asiento de enfrente ¡y había colocado hojas de periódico debajo!!!
Ale ‘Jordi’, a ver si aprendes, ¿o es que acaso tu no pisas la misma mierda?
4 comentarios:
Després de sopar, he sortit a treure les bosses amb els plàstics i els vidres acumulats aquests darrers dies. Al costat del contenidor blau, hi havia un tipus d'uns 30 anys, vestit correctament, orinant a quarts de deu de la nit en una zona transitada de Gràcia. Amb una mà feia la feina, amb l'altra parlava pel mòbil. Què ens està passant? Potser els raros som nosaltres.
Jocs malabars! La demostració que els homes també podeu fer dues coses alhora :)) Ara en serio, no sé què ens està passant, i confio que els raros seguim sent majoria. De vegades envejo la barreja de tolerància i civisme del poble holandès (si no fos pel clima i perquè aquí tinc la gent que estimo…)
Hola, jo vinc de Ca´n Paseante i t´acabo de descobrir.
M´ha sorprès el que dius perquè és una cosa que veig molt darrerament i ningú en fa cas, és com si es donés per suposat que els seients són per posar-hi les sabates, com quan abans la gent tirava papers al terra o buidava el cendrer del cotxe a la vorera ( encara hi ha algú que ho fa, però menys).
I el més bo de tot és que a la tele en fan apologia d´aquestes marranades, no hi ha cap serial de tv3 on no arribin a casa i no posin les sabates del carrer sobre el sofà. A casa seva deuen fer el mateix, dic jo, perquè sembla que ja sigui un acte reflex.
En fi, que de porc i de senyor...
Vindré més sovint a llegir-te!
Hola Pais Secret! Doncs és un consol no saber-me sola. Deu ser això, que es dóna per suposat que els seients són per posar els peus. Si no, no ho entenc. Hauriem de crear una campanya publicitària per tornar els seients al seu ús original! Moltes vegades estic temptada de sortir de casa amb un diari i començar a repartir fulls a tort i a dret pel tren... però no tinc allò que s'ha de tenir.
Quina llàstima que s'hagin perdut les formes d'aquella Suite Royal! ;-)
Gràcies per passar, estàs a casa teva
Publicar un comentario